Mallorcàlia

“La plaça del Diamant”: quin guster!

mallorcalia | 16 Març, 2008 23:33

Ens ha arribat aquest escrit d’una amiga mallorcaliana. Ens ha semblat molt interessant i molt ben escrit, així que el reproduïm sencer.

«Amics i amigues de Mallorcàlia,

»Ahir vaig anar a veure La plaça del Diamant i vaig passar tant de gust i en vaig sortir tan emocionada, que vaig sentir la necessitat d’escriure-us sobre tots els pensaments que em varen passar pel cap. Quin goig de veure damunt l’escenari els personatges creats per na Mercè Rodoreda, tantes vegades imaginats a través de la lectura de la novel·la. I quin goig sentir ressonar aquell text, senzill i profund alhora, dins la sala gran del nostre Teatre Principal, i sobretot sentir-lo tan ben dit per unes actrius i uns actors fantàstics. Quina festa de les paraules, de la nostra llengua! Em vaig emocionar sentint aquella dicció tan acurada, aquella inflexió precisa de la veu de la protagonista, aquell català tan ric i ple de matisos. M’he enamorat, una mica més encara, de la nostra llengua. I no només això, durant les quatre hores que va durar la representació vaig tenir la sensació de viure a un país normal, un país que estima els seus clàssics, que és capaç de crear en la seva llengua obres d’altíssima volada artística i humana, que t’atrapen i t’emocionen. Per un moment vaig pensar que no importa mirar cap al nord per trobar gent culta i desvetlada, com deia el poeta. Vaig pensar que nosaltres mateixos podem ser aquesta gent culta, desvetlada i feliç.

»Sortint del teatre, encara trasbalsada per la història de na Colometa, i d’en Quimet, i d’en Cintet i d’en Mateu... vaig pensar en la gran paradoxa del nostre poble: hem estat i som capaços de fer aportacions molt grans a la cultura universal, i en canvi som incapaços d’assegurar-nos una cosa tan senzilla com poder viure el dia a dia en la nostra llengua. Tenim un Teatre Nacional meravellós, que fa muntatges magnífics com La plaça del Diamant, però dic jo que també estaria bé tenir una educació nacional, i uns mitjans de comunicació nacionals, i una administració de justícia nacional, i una sanitat nacional, i uns governants nacionals... Vaja, una mica com tenen els pobles normals, no? Potser així no hauríem de mossegar-nos la llengua tan sovint ni hauríem de viure sempre amb l’ai al cor.

»Potser pensareu que és un doi, però després de veure La plaça del Diamant he decidit que ser patriota està molt bé, i que d’ara endavant seré encara més patriota de la meva llengua. Perquè el meu país és, abans que res, la meva llengua catalana. I una ja té una edat perquè li diguin quan pot parlar en la seva llengua i quan no pot. I qui no m’entengui, que s’ho faci mirar, perquè s’està perdent l’oportunitat de compartir amb mi coses grans, coses que sens dubte l’ajudaran a ser qualcú més culte, més ric, més lliure, més desvetlat i, sobretot, més feliç.

»Una abraçada,

»Joana Maria

»P.D. Darrerament escriviu molt poc al vostre blog i enyor els vostres articles. Vejam si us animau a escriure més sovint.»