Mallorcàlia

N’Antonieta Gallega va ser una nina de postguerra, de roba sarzida i cartilla de racionament. Així i tot, recorda haver tengut una infantesa feliç, sense cap mancança important, gràcies a uns pares que es varen desviure per ella i per la seva germana petita. N’Antonieta Gallega va créixer a Santa Catalina quan el barri encara era una transició amable entre Palma i la mar, i els carrers i les places, els comellars i les roques ran d’aigua s’oferien als infants com a camps de jocs inacabables.

N’Antonieta va ser alumna d’escola de monges, de doctrina nacional catòlica i pudor de ciri i resclosit. No hi va aprendre gaire cosa, amb aquelles dones fosques que s’esforçaven per parlar-li en una llengua que els era tan estranya a elles com a les nines que pretenien educar. Entre els records que n’Antonieta encara serva d’aquells anys a ca les monges, hi ha les lladrioles en forma de caparrins de criatura (un negret, un oriental...) on les nines havien de posar una perra chica pa’ los pobrecitos de las misiones cada vegada que eren sorpreses parlant en mallorquí a classe.

Avui n’Antònia Gallega és una senyora que frega la setantena. Amb els anys varen venir el casament, els fills, els néts... I els mals propis de l’edat, que la fan anar al metge més sovint del que voldria. Fa poc va anar a la consulta de la seva metge de capçalera, però va resultar que la doctora que l’havia duita sempre i amb qui tenia confiança havia passat a un altre centre. La substituta era una doctora nova, jove.

N’Antònia va entrar a la consulta: «Bon dia, miri, fa un parell de setmanes que not molèsties...» La doctora, sense alçar els ulls dels papers que revisava, amb posat de qui no està per perdre el temps, no la va deixar continuar: «Si habla en castellano nos entenderemos mejor.» Ni una disculpa que alleugerís la galtada, ni un indici de consciència de la pròpia mancança en qui cobra un sou per oferir un servei als ciutadans. Res. «Si habla en castellano nos entenderemos mejor.» N’Antònia Gallega va badar uns ulls com taronges. De fet, de ben petita havia après que davant segons qui, segons on, havia de parlar en castellà... o callar, que és el que ella solia fer sempre que podia. Ben mirat, però, de jove eren ben poques les vegades en què havia de deixar de parlar en mallorquí. De gran, en canvi, com més anava més sovint es trobava en situacions com aquella. Com li explicaria, a la doctora, en castellano, que d’unes setmanes ençà li fa mal el galindó del peu dret, i que ja li comença a fer mal la ronyonada de caminar malament? N’Antònia, que parla un mallorquí ric i expressiu, quan parla en castellà se sent engavanyada i incòmoda. Travada. Finalment, es decideix: «Vengo por si me puede hacer estas recetas.»

Mentre la doctora li fa les receptes, n’Antonieta recorre amb la mirada l’armari de vidre que hi ha darrere la taula. Una mica d’esma, s’imagina que, potser, entre la capsa dels guants de làtex i el pot de les gases, en qualsevol moment hi guaitarà un caparrí d’infant negret per fer-li jutipiris.

«Aquí tiene.» N’Antònia agafa les receptes, les posa dins la bossa, s’aixeca i es disposa a tornar-se’n a ca seva amb el seu galindó i el seu mal d’esquena. Com que de petita li varen ensenyar a ser educada, quan arriba a la porta, es gira i, moguda per un impuls que no sap ben bé d’on li ve, en un petit gest de rebel·lia que tanmateix intueix inútil, mira fixament la doctora un instant i, abans de sortir, li diu, alt i clar: «Bon dia tenga.»

[La’m contà una mallorcaliana de Santa Catalina (Palma).]

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Tema

Text

El teu nom

Email

Web

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Maig 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30	31

• Política Lingüística: entre la inoperància i el desencert (II)
• Política Lingüística: entre la inoperància i el desencert (I)
• Personal sanitari i llengua... a Espanya
• El Tribunal Superior de Justícia toma el Decret Rodríguez
• Personal sanitari i llengua
• “La plaça del Diamant”: quin guster!
• «También en asientos traseros»
• N’Antonieta Gallega (breu recreació d’un fet real)
• Els acudits de la directora general de Política Lingüística
• La política lingüística del Govern Antich: era això?

• Fets i gent [12]
• Llengua i política [17]
• General [3]
• Cartes que no lliguen [2]
• Presentació i benvinguda [3]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom