mallorcalia | 29 Gener, 2008 22:08
N’Antonieta va ser alumna d’escola de monges, de doctrina nacional catòlica i pudor de ciri i resclosit. No hi va aprendre gaire cosa, amb aquelles dones fosques que s’esforçaven per parlar-li en una llengua que els era tan estranya a elles com a les nines que pretenien educar. Entre els records que n’Antonieta encara serva d’aquells anys a ca les monges, hi ha les lladrioles en forma de caparrins de criatura (un negret, un oriental...) on les nines havien de posar una perra chica pa’ los pobrecitos de las misiones cada vegada que eren sorpreses parlant en mallorquí a classe.
Avui n’Antònia Gallega és una senyora que frega la setantena. Amb els anys varen venir el casament, els fills, els néts... I els mals propis de l’edat, que la fan anar al metge més sovint del que voldria. Fa poc va anar a la consulta de la seva metge de capçalera, però va resultar que la doctora que l’havia duita sempre i amb qui tenia confiança havia passat a un altre centre. La substituta era una doctora nova, jove.
N’Antònia va entrar a la consulta: «Bon dia, miri, fa un parell de setmanes que not molèsties...» La doctora, sense alçar els ulls dels papers que revisava, amb posat de qui no està per perdre el temps, no la va deixar continuar: «Si habla en castellano nos entenderemos mejor.» Ni una disculpa que alleugerís la galtada, ni un indici de consciència de la pròpia mancança en qui cobra un sou per oferir un servei als ciutadans. Res. «Si habla en castellano nos entenderemos mejor.» N’Antònia Gallega va badar uns ulls com taronges. De fet, de ben petita havia après que davant segons qui, segons on, havia de parlar en castellà... o callar, que és el que ella solia fer sempre que podia. Ben mirat, però, de jove eren ben poques les vegades en què havia de deixar de parlar en mallorquí. De gran, en canvi, com més anava més sovint es trobava en situacions com aquella. Com li explicaria, a la doctora, en castellano, que d’unes setmanes ençà li fa mal el galindó del peu dret, i que ja li comença a fer mal la ronyonada de caminar malament? N’Antònia, que parla un mallorquí ric i expressiu, quan parla en castellà se sent engavanyada i incòmoda. Travada. Finalment, es decideix: «Vengo por si me puede hacer estas recetas.»
Mentre la doctora li fa les receptes, n’Antonieta recorre amb la mirada l’armari de vidre que hi ha darrere la taula. Una mica d’esma, s’imagina que, potser, entre la capsa dels guants de làtex i el pot de les gases, en qualsevol moment hi guaitarà un caparrí d’infant negret per fer-li jutipiris.
«Aquí tiene.» N’Antònia agafa les receptes, les posa dins la bossa, s’aixeca i es disposa a tornar-se’n a ca seva amb el seu galindó i el seu mal d’esquena. Com que de petita li varen ensenyar a ser educada, quan arriba a la porta, es gira i, moguda per un impuls que no sap ben bé d’on li ve, en un petit gest de rebel·lia que tanmateix intueix inútil, mira fixament la doctora un instant i, abans de sortir, li diu, alt i clar: «Bon dia tenga.»
[La’m contà una mallorcaliana de Santa Catalina (Palma).]
.cat | 30/01/2008, 01:32
http://volemuncatnounes.detotimes.cat/
Blanca | 30/01/2008, 08:20
Consider aquest text d'una gan riquesa expressiva, tant pel que fa al llenguatge com pel que fa al missatge. Estic segura que la persona que ho ha enllestit és molt destre. Aleshores, com així no signa la història? És un bon referent del que patim cada dia (i cada dia més).
Llorenç | 30/01/2008, 11:42
Tots hem hagut de menjar molta morena en qüestions lingüístiques. Hem hagut de cedir, vulguis no vulguis, en moltes coses. Però no hi ha res que m'emprenyi més que haver de confiar la meva salut a qualcú que no m'entén.
La salut és una cosa molt íntima. Hi ha símptomes que hem aprés a detectar i a expressar des de petits.
És fotut haver de canviar de llengua. Però és més fotut encara si quan surts del metge no saps si t'han entès o no: si parles en català, perquè parles en català (no t'entenen ni els interessa); si parles en espanyol, perquè parles en espanyol i no t'expresses amb prou precisió (amb compte, que estem parlant de salut).
Això són problemes reals i quotidians que afecten els catalanoparlants.
Toni | 31/01/2008, 17:03
Tenim una porqueria d'Estatut d'Autonomia, però un dels pocs drets que ens otorga és el de parlar en la nostra llengua a les nostres Illes. L'àmbit sanitari no pot esser una excepció; què vol dir???
Si madò Antonieta Gallega, enlloc de fer sa geniada de saludar en català, se n'hagués anat a posar una reclamació per escrit perquè hi ha una metgessa que no la vol atendre en la seva llengua, tal vegada li hagués anat millor. Perquè... mem qui és que pot negar tal dret a un/a mallorquí/ina, amparada per la Llei?
La gent ha d'esser més coneixedora dels seus drets. No hem de deixar trepitjar-nos així. Ens hem de fer sentir, sobretot tenint la raó i la Llei de part nostra.
Antoni | 08/02/2008, 11:19
A mi em va passar una cosa semblant fa un parell de mesos. Vaig anar al PAC de Campos d'urgències perquè no em trobava gens fi i em va atendre una metgessa que tot d'una em va dir que no entenia el mallorquí i si li podia xerrar en castellà. Li vaig dir "en foraster" que com podia ésser que no m'entengués, que ella estava obligada a conèixer el català (per cert, a les oposicions per entrar a fer feina a l'IBSALUT no exigeixen coneixements de català?). El fet és que em replicà dient que no estava obligada a entendre'm i, com que qui estava fotut era jo, vaig acabar cedint. El que m'ha sabut greu, després, ha estat no haver-li posat una denúncia en aquell mateix moment. En tornar-me a trobar en una situació d'aquestes pens posar una reclamació. Qualcú sap on es poden fer les reclamacions?
Caterina | 15/05/2008, 10:43
A l'Oficina de Drets Lingüístics de l'OCB
| « | Maig 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | 4 | |||
| 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
| 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
| 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
| 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 | |
els metges i l'idioma
Margalida | 29/01/2008, 23:49
Desgraciadament això passa molt sovint. L'altre dia a la Juaneda el pediatre em mirà amb molt mala cara quan li vaig dir que el meu fill tenia mal d'orella, ho vaig repetir fent mímica i assenyalant la part afectada i així i tot va insistir. El meu fill em va mirar amb cara de desesperació com dient: no l'armis que tenc mal i jo vaig claudicar.