Mallorcàlia

El cas de na Saïda i el discurs (hipòcrita) de la bona voluntat

mallorcalia | 01 Setembre, 2007 12:17

Els fets denunciats per na Saïda Saddouki (vegeu l'article anterior) ens han fet pensar en un altre cas de vexació d’un mallorquí per part de les forces de seguretat de l’Estat. Segurament molts de vosaltres també recordareu l’agressió verbal i psicològica que el juny del 2004, als aeroports de Barcelona i Palma, va patir el jove estudiant Antoni Mestre pel fet d’haver-se adreçat en català a uns agents de la Guàrdia Civil.

Arran de la denúncia d’aquells fets, els delegats del Govern espanyol a Catalunya i a les Illes Balears, Joan Rangel i Ramon Socias, varen signar un acord en què manifestaven «la seva voluntat de donar suport a la normalització de l’ús de la llengua catalana entre els funcionaris de l’Administració general de l’Estat i, més concretament, entre els membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat, que estan en contacte directe amb els ciutadans.»

A més, en el document els dos delegats encoratjaven «tots els ciutadans de Catalunya i de les Illes Balears a fer ús, en les seves relacions amb l’Administració de l’Estat, de les dues llengües oficials a ambdues comunitats, especialment el català, sense haver de preocupar-se d’obtenir reaccions adverses.»

També lamentaven «els conflictes que s’hagin pogut crear arran de certs fets denunciats per ciutadans que s’han adreçat en català a membres d’aquests cossos, i també d’altres organismes oficials», i es referien a l’inconvenient que alguns llocs de feina de seguretat pública tenguin caràcter temporal, cosa que, segons deien, «no sempre facilita l’aprenentatge de la llengua i la cultura del país».

Finalment —i aquí hi ha el bessó de l’acord—, es comprometien a treballar en aquestes tres línies d’actuació:

«1. En els llocs estables de relació directa amb el públic, els ciutadans sempre tendran garantida la resposta en català.

»2. Es protocol·litzarà el procediment de referència en cas que un agent, fora d’aquests llocs estables de relació, no pugui donar resposta en català.

»3. Es fomentarà l’aprenentatge de la llengua catalana de forma continuada entre els membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat destinats als territoris en els quals també sigui llengua oficial.»

Aquell acord va ser rebut amb cert entusiasme per molts de ciutadans: a la fi els representants del Govern espanyol a les Illes Balears i a Catalunya posaven fil a l’agulla per evitar que cap membre de les forces de seguretat de l’Estat tornàs a discriminar o a maltractar cap ciutadà pel fet de parlar en català.

Tres anys després, però, hem pogut comprovar que l’acord dels delegats espanyols era una manifestació més del discurs de la bona voluntat que Espanya oreja de tant en tant, sobretot quan els seus representants fan llarg en el seu deler per mantenir l'ordre entre els ciutadans no ben bé nacionals (de la seva nació, vaja). En aquests casos, l’Estat sent la necessitat de guardar les aparences davant nosaltres, no fos cas que els greuges ens fessin despertar de l’estat de letargia en què ens tenen sumits. No fos cas que ens adonàssim que, en Espanya, més que una madre patria, hi tenim una madrastra que, a més d’escanyar-nos fiscalment, de tant en tant passa gust de vexar-nos i humiliar-nos pel fet de no ser com ells voldrien que fóssim.

Al capdavall, però, el discurs de la bona voluntat sempre acaba mostrant el llautó, com ha passat aquests dies. Confiant en la nostra mala memòria històrica, ara tornaran a entonar un mea culpa hipòcrita i voldran fer-nos creure que els sap molt de greu això que ha passat i que prendran mesures perquè no es repeteixi. Però a aquestes alçades ja no els creim. El senyor Ramon Socias ha perdut tota la credibilitat que li havíem concedit ara fa tres anys. I, si no, que ens expliqui què s’ha fet, des de la Delegació del Govern, durant aquest temps. Estaria molt bé que el delegat informàs de totes les actuacions que s’han duit a terme d’ençà de la signatura d’aquell acord: quin programa s’ha seguit per assolir els tres objectius que fixava, quins mitjans s’hi han destinat, quins progressos s’han fet, etc.

Francament, dubtam que el senyor Socias pugui informar de res de tot això. Aquell acord era un fi en si mateix: era una altra dosi de narcòtic per entabanar-nos una mica més. Es tractava d’aparençar que ens respecten, quan és evident que no és així. Si realment volguessin respectar-nos, si realment ens considerassin, a les persones de llengua catalana, ciutadans de primera, i no una anomalia que cal neutralitzar, farien com en altres estats plurilingües autènticament democràtics, com Bèlgica o Suïssa, on els membres de les forces de seguretat estan obligats a aprendre la llengua del territori on van a fer feina (com hi estan obligats els jutges i qualssevol altres funcionaris).

Mallorcalians, els temps de la ingenuïtat temorenca han de quedar enrere. La fermesa i la valentia mostrades per na Saïda Saddouki, una mallorquina d’adopció, hauria de fer-nos deixondir del nostre conformisme esporuguit. «No som fets de pasta d’heroi», dèiem en un dels primers articles de Mallorcàlia. I és cert: potser no a tots ens empara el coratge de na Saïda. Però només que siguem capaços d’adquirir un mínim de consciència crítica davant la situació que patim, ja haurem fet una passa molt important per començar a canviar les coses.