Mallorcàlia

5 de maig del 2007: una festa (i una reflexió a quatre veus)

mallorcalia | 10 Maig, 2007 00:16

Dissabte passat, a la plaça Major de Palma hi va haver festa grossa. Milers de persones arribades de tot Mallorca vàrem fer sentir la nostra veu per reclamar poder viure amb dignitat en la nostra llengua. Va ser una diada alegre i vibrant, lúdica i reivindicativa. Quin gust que és formar part d’un poble ple de civisme que sap fer de la reivindicació una festa! Com ens agrada la nostra gent! Dissabte vàrem tornar a experimentar aquella cordialitat a flor de pell, aquell somriure amable, aquell corrent de complicitat que ens contagiava a tots. Ens reconeixíem una mateixa gent, unida per un projecte compartit, i amb el convenciment que, plegats, podem fer coses grans.

Darrere un esdeveniment d’aquesta magnitud s’hi intueixen molts de mesos de feina i de preparació, moltes hores robades al lleure (i a la son) perquè el correllengua, el SUS Mallorca i la diada fossin un gran èxit. Per això des de Mallorcàlia volem donar l’enhorabona (i les gràcies!) a tothom que ho ha fet possible, amb l’Obra Cultural Balear al capdavant.

I ara ve la reflexió.

Un dels aspectes més remarcables de la diada de dissabte va ser la quantitat de jovent que hi havia i que hi va participar activament. Ho comentàvem uns quants mallorcalians tornant cap a cases un cop acabada la festa. Fent memòria, recordàrem que en totes les diades per la llengua —des de la formidable cadena humana de l’any 1995— la presència de joves ha estat una constant. Ells són el futur, i per això és essencial el seu compromís cívic amb la llengua i amb el país. Qualcú també va comentar una cosa que ens va fer pensar a tots: els joves que dissabte passat feien de voluntaris (o ballaven amb la música d’Els Pets, o corrien amunt i avall per la plaça Major...) l’any 1995 devien ser infants ben petits (potser alguns ni eren nats); i molts dels joves que aquell any 1995 ens donàrem la mà fent cadena pels carrers de Palma, avui som els pares i les mares que dissabte acudírem a la plaça major amb els nostres infants agafats de la mà o dins el cotxet.

Un mallorcalià del grup, amb tirada a veure sempre el costat bo de les coses, va comentar que això estava molt bé, perquè vol dir que hi ha una continuïtat, que la llengua i la inquietud per defensar-la passa d’una generació a l’altra. Però un altre membre del grup, una amiga mallorcaliana que fins aleshores no havia dit res, va trencar el seu silenci per expressar en veu alta el que altres també pensàvem i no ens atrevíem a dir: «És cert, hi ha continuïtat. Però també és cert que en els dotze anys que han passat des de la primera diada per la llengua hem avançat ben poc en tot allò que demanàvem aleshores i que encara ara hem de continuar reivindicant. De fet, crec que és evident que aquests darrers anys en lloc d'anar envant hem anat enrere en molts d'aspectes.»

«Sí que s’han aconseguit coses», va dir l’optimista. «Les primeres diades, per exemple, segurament varen ser determinants perquè el Govern balear retiràs l’Ordre Rotger i després aprovàs el Decret de mínims». «Sí, tens raó», va concedir l’al·lota; i va afegir: «Però ja ho veus: els mateixos que varen aprovar el Decret de mínims deu anys més tard se l'han carregat amb el Decret de trilingüisme.» «També es va aconseguir que l’any 2001 el Govern fes un Pla de xoc», va dir un altre. «Sí, un Pla que el Govern del PP deu tenir guardat dins qualque calaix... això si no se’ls va cremar a la Flex», va dir ella. I va continuar: «Mirau, no dic que no hi hagi d’haver diades, ni que les diades no siguin útils. Mentre tengui humor i salut, no faig comptes perdre-me’n cap. Estic convençuda que les diades com a mínim serveixen per fer visible que una part important de la societat se sent estafada per un sistema que ens tracta com a ciutadans de segona pel fet de parlar en català. Només per això ja ho paga la pena fer diades per la llengua. Però no puc evitar sentir certa frustració quan veig que no avançam, que avui no m’és més fàcil viure en català a Mallorca que fa deu o dotze anys, sinó que com més va més dificultats ens posen.»

Vàrem caminar uns instants en silenci, fins que l'al·lota va tornar a prendre la paraula: «Sabeu què passa? És que jo vull viure feliç, i vull poder viure feliç en català. I vull poder-hi viure ara, no quan la meva filla de dos anys tengui edat per fer de voluntària a una diada. Ara és el meu moment: és ara que vull poder anar al cinema amb el meu home a veure una pel·lícula en català, és ara que vull poder entrar a un restaurant i que el cambrer m’atengui en català... M’enteneu, què vull dir? Ja n’estic cansada, d’haver d’anar sempre contracorrent, i amb l’ai al cor a veure si aquesta dependenta m’entendrà o si a la reunió a la feina hauré de girar la llengua (o me l'hauré de mossegar) perquè hi ha un senyor que diu que “no entiende el mallorquín”, encara que fa vint anys que viu a Mallorca, i els altres encara li demanen disculpes. I ja n’estic més que farta de politiquetxos mediocres que se’n riuen de mi i de la meva gent, i que no només no fan res per defensar els meus drets, sinó que me’ls trepitgen. Amb una paraula, crec que alguna cosa ha de canviar, alguna cosa profunda, perquè puguem ser d’una vegada ciutadans normals d’un país normal.

»I sabeu una cosa?: pens que aquest canvi només començarà quan cadascun de nosaltres tenguem molt clar com ha de ser aquest país nostre. No vull dir el país de les proclames patriòtiques de certs polítics que es diuen nacionalistes i llavors no accepten igualar el català al castellà a l’Estatut. Ni un país idealitzat que no sabem ben bé com és ni per on s'hi va. Vull dir el país real, del dia a dia, el de les coses petites de la vida quotidiana, en què l’ús del català hauria de ser tan previsible que ni ens n’hauríem de témer, que l’usam. Vaja, com a qualsevol país normal del món amb una llengua normal.»

Reservada com sol ser la nostra amiga, els que la coneixem restàrem ben sorpresos de l'eloqüència que mostrava dissabte vespre. I de la seva capacitat per expressar en paraules seves els nostres propis pensaments.